dimarts, 2 d’agost de 2011

El Molinar d'Alcoi.

Hola lectors!. Hui us parlarem del Molinar d'Alcoi. Però ho dividirem en diverses parts per poder sintetitzar millor el relat. La família dels Rojos vam estar fent una visita al antic conjut industrial, i ací us presentem les fotos que vam fer i un relat sobre la història d'aquest paratge.

La Història.

La història del Molinar, s'inicia cap al segle XIV; quan es tenen les primeres dades sobre la instal·lació dels primers molins, sobretot fariners, que aprofitaven l'accidentat relleu per obtenir energia mecànica de l'aigua per produïr farina i derivats. Es té constància que el 1310 es van intal·lar el primer batà i el primer tint de la ciutat. Amb el temps la fama d'aquest enclavament va anar estenent-se i foren molts els interessats a invertir a la zona.

Possible esquema de funcionament dels molins de farina del Molinar.

Els molins i batans que hi havien allà, foren el pas previ a la industrialització, i molts d'aquestos, com el Molí de Ferro, el Batà de Silvestre o de Pastor, o el Molí del Tort o de la Figuera en són una prova. Moltes d'aquestes estructures tenien varies plantes d'alçada, incloïen vivendes dels treballadors i algunes instal·lacions auxiliars.

Ja fou cap a el segle XIV quan es té constància dels primers molins paperers que ja es poden considerar part d'una indústria naixent. Com ja hem dit, els primers registres parlen de 21 molins paperers a mitjans del segle XVII. A poc a poc, els inversors industrials anaren mostrant un major interés i cap a finals del segle XVIII i principi del XIX, ja començaren la construcció de les primeres fàbriques com les de draps i tèxtils.

Alcoi, es converteix al segle XIX en el gran centre industrial de País Valencià. Aquesta evolució es troba documentada en diferents fonts que es reuneixen a l'Arxiu Municipal i al Museu Arqueològic. Aquesta indústria pretenia poder aprofitar els desnivells del riu, que tenia un cabdal constant i abundant, per produïr energia hidràulica. Amb la instal·lació de les fàbriques s'inicia la industrialització d'Alcoi, i del País Valencià.
Mapa topogràfic del Molinar. Amb les corves de nivell es pot observar l'elevat desnivell.

La zona industrial del Molinar es pot dividir en tres zones: a la part alta, s'hi trobaven les indústries del paper; a la part mitjana, estan les fàbriques de tints per a teixits i; des del curs baix fins a la unió amb el riu Barxell estan les indústries relacionades directament amb el tèxtil.

El Molinar amb Google Maps. El punt Verd senyala la Cúpula de l'aqüífer del Molinar. La línia recta senyala, aproximadament el curs del riu, i les zones englobades amb roig senyalen, per agrupacions, les fàbriques.
Fàbrica Cotonera de Barceló, Raduán i Gavarró que està al final del curs del Riquer, i que és una de les proves de la triple divisió zonal que comentàvem abans. És l'actual Museu Provincial de Bombers, també se la coneix popularment com "La Fàbrica de Tacos".

Fàbrica de Tints "Espí Hermanos". Es troba, com la Fàbrica dels Tacos, al final del curs del riu, i es també una prova de què les indústries que hi havia al final del mateix eren les que es relacionaven directament amb el tèxtil. Actualment és el Centre d'Interpretació Turística "Explora".
La industrialització s'acelerava. Dins del marc del retard de la Revolució Industrial a Espanya, cap a finals del segle XIX, Alcoi assoleix un paper molt important dins del conjunt econòmic estatal. Les siderúrgies i metal·lúrgies de Sagunt, l'Horta Valenciana exportadora, i les indústries del tèxtil a Alcoi i de la joguina a Ibi i a Castalla configuraven el mapa del desenvolupament econòmic del País Valencià a finals de segle.
Imatge del Molinar de finals del segle XIX.
El 1892 es produeix un fenòmen clau que obrirà les portes a un major desenvolupament i innovació de la indústria alcoiana: l'obertura del Ferrocrril Alcoi-Gandia. La companyia anglesa "Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited" havia estat l'empresa que va mostrar interés en la connexió del centre industrial amb el Port de Gandia o Port de Alonso. Fins ara, els productes produïts tenien un llarg camí per poder ser venuts fora de la ciutat, molts optaven per vendre's a Ibi, Castalla, o Xàtiva. Altres tenien un major camí per tal d'arribar a Alacant, Gandia, o València. D'altra banda, el ferrocarril va permetre l'arribada amb major rapidesa de carbó i d'altres materials a Alcoi des del Port de Gandia, abaratint el costos i permetent una major capacitat d'inversió.

 Una de les locomotores, la "Villalonga" que feia el recorregut Alcoi - Gandia.

Vies fèrries al Port de Gandia enfront del Magatzem.

La majoria d'edificis del àrea industrial tenien un traçat semblant quant a la construcció: bòvedes en les plantes baixes i soterranis, pilars de sillars o rejoles en la primera planta, i en les superiors predominen espais diàfans. Les ximeneies no s'incorporarien fins a finals del segle XIX. La primera caldera i xemeneia es va construir el 1832 en l'edifici de la Riba que està al curs mitjà del Molinar. 
Estructura de bòveda pròpia dels soterranis. Runes de la Fràbrica Els Solers.

Una de les ximeneies. Es pot observar a una altura mitjana un petit accés a la ximeneia que probablement estava a la primera planta. L'estat es deplorable.



Amb el pas del temps s'inicia, sobretot a principis del segle XX, la implantació de noves fonts d'energia, si més no en dues fases: primer la instal·lació dels primers motors a vapor i de gas pobre que es combinaven amb la força de les noves turbines hidràuliques que eren més eficients. En un segon moment arribarà la energia elèctrica produïda per carbó i després per petroli. Malgrat tot no es deixaria de fer ús de l'omnipresent energia hidràulica a que front a les altres fonts oferia una major continuïtat i independència del proveïment de carbó o petroli, el transport del qual era un cost que la hidràulica no tenia. Per contra, l'energia del aigua tenia un menor poder i trigava més temps en poder proporcionar la mateixa força que altres mètodes o fonts. Però, com hem dit, l'ús de l'energia hidràulica es mantindrà fins a la dècada dels anys '60.

Cable elèctric.

Cable elèctric.

Arribem al punt dels anys '60. Fins ara, des de l'inici del segle, Alcoi viurà diferents moments com l'ascens del moviment obrer i del moviment republicà, la procalamació de la República, la Guerra Civil, y les primeries del franquisme amb fam i misèria. Durant l'ascens del moviment obrer Alcoi viuria un període de turbulències socials. La Revolució del Petroli o la crema de fàbriques del Molinar, en són una prova. Amb l'arribada de la República a l'any 1931 suposaría un motiu d'alegria entre els ciutadans, però un motiu de preocupació entre els industrials. L'Anticlericarisme esclatà al Alcoi, i foren derruïdes varies esglésies, i els empresaris alcoians, amb l'experiència de la crema de les fàbriques per part dels obrers, per protestar contra l'acomiadament de treballadors per l'implantació de la nova maquinària, mostraren preocupació. Al final, amb la Guerra Civil, els més beneficiats serien precisament els empresaris. Alcoi era zona republicana, i tenia algunes siderúrgies i metal·lúrgies, a això hi sumem la capacitat per produïr tèxtil i el fantàstic accés a ports gràcies al ferrocarril, i tenim com a resultat un gran bastió de guerra que el govern republicà coneixia i que va aprofitar per proveïr-se de matèries per al seu 'exèrcit' com uniformes, motxilles, "carratujes", parts d'armes, etc. Al cap i a la fi, els historiadors coincideixen en un augment de la producció en general. De fet, la ciutat, com que fou de les menys bombardejades durant la contenda i els anys posteriors, no va deixar de rebre població immigrant, sobretot d'Andalusia.
Bombardeig a Alcoi. Els feixistes sabien que la ciutat era una de les que proveïen al bàndol republicà, i l'aviació italiana, que col·laborava amb Franco, va disposar la seua ajuda al règim. El bombardeig va caure sobre la zona de l'Horta Major, hui l'Eixample, que acollia algunes de les més importants fàbriques siderúrgiques i metal·lúrgiques
Durant els anys '40 i '50 el Molinar, dins d'un marc de crisi i fambrnua, representava l'esperança. Les seues indústries donaven feina a moltíssims treballadors que van poder aprofitar aquest avantatge per poder continuar en aquelles difícils condicions. A poc a poc, la fama de la ciutat va provocar un major nombre de desplaçaments cap a Alcoi i un agument demogràfic.

Als anys '60 s'inicia el declivi del Molinar. El 1960 hi havien 56 concessions d'aigua a 20 edificis, però donades les dificultats d'accés, i l'obertura de nous espais industrials que permitien abaratir costos va arribar al punt en què les fàbriques ja no hi eren rentables. 

Fotos de la nostra visita.






























































































































1 comentari:

  1. En primer lloc, Alcoi també en gran mesura també es el meu poble, he passat en ell la meua joventut i tant la meua dona com els meus fills són nascuts a Alcoi.

    Es interessant l’article, jo afegiria el detall del moment en que es produeix el més fort desenvolupament de la indústria alcoiana:
    Conseqüència dels comentaris i recomanacions que fa el botànic Antoni Josep Cabanilles Palop amb la seua visita a Alcoi als últims anys del segle XVIII i que no te cap desperdici, (a partir de la pagina 192 del facsímil) els comentaris que hi fa: Arriba a Alcoi per l’alt de Sant Antoni i baixa pel Molinar que descriu amb profunditat. Al final de totes les observacions fa el comentari de que caldria enviar personal a Anglaterra a dependre els avenços tecnològics, cosa que s’acompleix al anys 40 del segle XIX i que es el motiu de la creació de l’Escola Industrial. A l’any 1851.
    La segona revolució es l’arribada del ferrocarril com bé contes i la tercera es l’arribada de la primera linea elèctrica d’alta tensió a l’any 1910, 66 KV just des de la central del Molinar al riu Xúquer a la província d’Albacete a escassos metres abans d’entrar al País Valencià el riu. Pensa que aquesta central es va construir pesant en els que es consideraven al moment els tres millors mercats elèctrics; la indústria Acoiana, la xarxa de tramvies de València i la ciutat de Madrid, en aquest ordre, pensa que en 1910 Madrid s’il•luminava amb gas i no li veien l’utilitat a l’energia Elèctrica.

    Enric

    ResponSuprimeix